El part somniat. Crònica del Naixement de'n Feliu

Des que era petita he sentit la meva mare parlar dels seus parts naturals i lactància materna amb amor i naturalitat. Tant és així que mai no em vaig plantejar un part amb anestèsia o la lactància artificial com a part del meu camí per la maternitat. Fins i tot vaig albirar la possibilitat del part a casa abans de posar-me a buscar un embaràs. Quan vaig quedar-me embarassada de’n Bernat, el nostre primer fill, en parlar-ne amb l’Oriol i la meva mare, no es van mostrar gaire tranquils amb la idea, i segurament jo tampoc no hi devia estar gaire, perquè vaig cedir de seguida, malgrat que durant un temps em vaig auto-enganyar pensant que ells m’havien frenat.

En Bernat va néixer a la Maternitat del Clínic de Barcelona, finalment i després d’hores i hores i més hores de resistir-m’hi vaig parir amb anestèsia, doble xut d’oxitocina sintètica, i finalment també amb trencament artificial de bossa. Vaig lamentar enormement no haver sentit en Bernat passant pel canal de part, i aquest no ha estat un dol petit per a mi. La sensació física és importantíssima per a mi, el cos ha estat, des de molt petita, el meu mitjà de comunicació i relació amb l’entorn i amb mi mateixa, per alguna cosa he fet del treball corporal el meu .

Vaig necessitar uns mesos per adonar-me que no havia aconseguit el part que volia, no perquè no pogués, sinó per l’ambient i acompanyament que vaig rebre en el part i també durant l’embaràs. He d’agrair la informació que vaig trobar al web “El Parto es Nuestro” que em va donar dades científiques sobre el part fisiològic i les necessitats del nadó durant l’embaràs, el part i el postpart. Amb el temps, l’enfado amb el sistema sanitari es va convertir en acceptació, però alhora vaig tenir molt clar que lluitaria per que el nostre proper fill pogués néixer a casa, en un entorn íntim i familiar, amorós i respectuós.

És així com abans de quedar-me embarassada vaig “portar” l’Oriol a una trobada de parelles de Néixer a Casa. Casualment en aquella trobada devia haver-hi, entre llevadores i famílies, un 60% dels assistents, aproximadament, que eren professionals sanitaris que coneixien molt bé l’entorn hospitalari i decidien que no era el millor lloc perquè naixessin els seus fills. A més, l’Oriol va poder resoldre els seus dubtes i va entendre que casa nostra no només era un lloc segur per parir sinó també el lloc idoni per a nosaltres com a família. Així que vam fer per resoldre l’altra cosa que ens preocupava del part a casa. Vam començar a estalviar i en uns mesos vam decidir obrir les portes perquè un nou fill entrés a les nostres vides.

De seguida que em vaig quedar embarassada estava ansiosa per conèixer les llevadores, però vaig poder esperar fins després de la primera visita amb la llevadora del CAP. Allà van començar a suggerir-me proves que jo considerava innecessàries i vaig sentir el desig de ser acompanyada d’una altra manera. Des del primer mail de Néixer a Casa em vaig sentir acompanyada, informada, respectada i tractada amb amor. Tant que vam decidir no conèixer més equips, estàvem contents amb elles i ens inspiraven total confiança. Com que en Feliu havia de néixer a l’agost, vam trigar uns mesos a saber qui ens acompanyaria, així que vam poder conèixer a totes i cadascuna de les llevadores de l’equip i ens van encantar totes. Cadascuna va ser clau per la meva confiança i força en algun moment de l’embaràs o el postpart, així que de cadascuna d’elles en guardo un record especial i un bocinet del meu cor.

Finalment vam saber que la Luci i la Laia serien les nostres llevadores i ens van acompanyar els darrers mesos de manera integral amb majúscules, cadascuna desplegant els seus talents. La Laia, tan jove, ens sorprenia amb un sac de coneixements i experiència, i amb tremenda seva passió per la evidència científica, ens proporcionava tot ded’informació contrastada per que nosaltres poguéssim triar en tot moment. I la Luci, amb qui vaig connectar sorprenentment des del primer moment, gairebé com amb una ànima bessona, em feia sentir acollida, cuidada, compresa, i fins i tot amb una mirada espiritual molt semblant a la meva.

Van anar passant les setmanes i fou entrar al mes d’agost que la cosa va començar a moure’s. Ja ho diuen que els segons i tercers embarassos donen falsos senyals de pre-part....

Després d'unes setmanes de contraccions de Braxton i una setmana amb un parell d’episodis que semblaven de pre-part en la darrera setmana, el 22 d’agost vaig tenir un vespre i una nit bastant actius amb contraccions irregulars. Me’n vaig anar al llit i, cap a les 5 de la matinada, vaig sentir que rajava per la vagina. L'olor dolça em deia que era líquid amniòtic, vaig fer la prova de la palangana i, confirmat, era líquid amniòtic. També vaig poder comprovar que havia tornat a perdre tap mucós. Vaig avisar l’Oriol de la situació, però l’emoció s’escolava entre les meves paraules i en Bernat va llevar-se preguntant per les aigües i el tap mucós. :D Vaig trucar la Luci i ni ella ni jo sabíem q fer, jo em notava diferent, sabia q el part s’apropava però no sabia quantes hores m'hi estaria. Sent el segon no vam voler jugar-nos-la, així que decidirem que vindrien cap a casa, ella i la Maria, que vindria enlloc de la Laia, que tenia el cap de setmana lliure.

L'Oriol, en Bernat i jo vam anar cap al menjador, vam posar la llista de música que havia preparat i vam començar a encendre espelmes. L’oxitocina, l’hormona de l’amor, flotava en l’ambient i en Bernat n’estava tot contagiat, m’abraçava i acaronava mentre jo cantava els meus mantres asseguda a la pilota. El cor se m’obria amb els mantres i plorava emocionada perquè en Feliu arribava i el rebíem amb tant d'amor! L'ambient era preciós, tot calma i amor inundant la casa. I aquella olor dolça que es quedaria uns dies a la casa...

Les llevadores van arribar cap a les 7:30. Jo encara estava en una fase precoç. Volia pa amb tomàquet i pernil dolç. Aprofitant que avisàvem ma mare li vam demanar que en portés, que no en teníem... La Luci no veia clar q estigués de part amb aquell desig... Encara se’n deu recordar, hihihi...

En aquest punt jo ja volia estar-me asseguda. Passava les contraccions de quatre grapes recolzada a la pilota i vocalitzant.

Durant les contraccions em venia de subjectar-me la panxa per baix. La Luci ho va veure i va començar a fer-m’ho ella (i després qui m'enganxava primer, ella, l'Oriol, la Maria o ma mare), però on jo volia l'Oriol era davant meu, agafant-me les mans, tret d’una contracció en que l’Oriol va haver d’atendre a la porta, que en Bernat va venir a cobrir-lo. :D <3 <3 <3

Les contraccions s’anaven succeint així mateix, jo tenia la sensació q tot anava poc a poc... Mentrestant, al carrer, la festa major despertava. Ma mare va anar a comprar croissanets per esmorzar. Encara recordo que les llevadores

em van dir que anirien a esmorzar i vaig veure que anaven a la cuina, jo esperava que anessin a algun bar, pensant que veien que la cosa anava massa lenta! ;)

El temps passava dolçament, i jo ni tenia necessitat ni volia saber quina hora era ni quant havia dilatat. Va arribar un moment que en Bernat es va desorientar una mica, demanava on era en Feliu... Em va semblar que tot plegat era massa lent per ell i li vaig preguntar si volia anar a cal iaio i va dit que sí, així que el vam avisar perquè vingués a buscar-lo. Devien haver passat unes 3 hores...

En algun moment em van venir ganes de vomitar i la Luci i la Maria es van mirar i van dir, muntem la piscina! Mentre la muntaven els canvis van començar a succeir més de pressa. Jo em sentia fascinada notant tots els moviments de la meva pelvis, al·lucinant!

En un moment donat les contraccions van canviar molt. Semblaven més curtes i quan em posava a quatre grapes era com si tot s'obrís i s'aturessin. No sé ben bé si això va passar després de posar-me a gatzoneta o si m'hi vaig posar en sentir el canvi. La qüestió és q tenia la sensació d'expansió de la pelvis, de distensió, fins i tot plaent, era com una treva. La piscina va estar llesta en el moment perfecte! Vaig entrar-hi després de la treva, pensant q potser faltava molt, però sospitant que es tractava de la treva prèvia a l’expulsiu.

Jo entrava a la piscina quan en Bernat marxava amb el iaio. Quina sensació l’aigua!!! Quin plaer!!! Quin regal!!! Les contraccions es van tornar suaus i agradables.

Sense en Bernat per casa la cosa va tornar a activar-se. Em va venir una contracció molt plaent però mooolt! Però va acabar transformant-se en salvatge, molt forta, tant que vaig agafar-me a la nansa de la piscina i passar de vocalitzar a cridar fort i amb aquest crit vaig adonar-me que empenyia al final de la contracció.

Les següents van ser mooolt potents i vaig cridar com una lleona! Adrenalina “a tope” i després calma total entre contracció i contracció. L'aigua també m'ajudava a canviar de postura. Les contraccions anaven fent-se molt més fortes. Jo m'agafava amb força a la nansa de la piscina i amb l'altra buscava el contacte amorós de l'Oriol. En algun moment havia passat de vocalitzar a grunyir... Fins q vaig sentit voleiar el pensament del "no podré". No sé ben bé què vaig dir però vaig treure la broma de la “epi” amb les llevadores, per allò que quasi totes la demanem quan ja està quasi tot fet. El cas és que en algun moment vaig decidir rendir-me i vaig començar a gemegar i a fer "ai!" i deixar-me portar, deixar-me fer i acceptar sense jutjar-me. Doncs, sí, "Ai!" i més "ai!". M'havia rendit al part, estava entregada, entrava al planeta part!

Llavors una contracció va venir tan forta! Em vaig adonar que començava a empènyer. Els grunyits van anar tornant-se protagonistes mentre anava empenyent no sé ni com ni des d'on! Però el meu cos sabia perfectament què feia! En un moment donat una contracció molt més forta em va fer estirar-me de costat, tampoc no sé com! El meu cos estava completament fora del meu control!! Ara els crits eren ja de bèstia!!!!

Contracció llarguíssima i mooolt potent, empenyo!!! Més aviat el meu cos empeny... Mentalment, o potser verbalment, durant la contracció, li demano una treva a en Feliu. I en acabat, em dona un descanset, just per verbalitzar: "gràcies, Feliu per donar-me un descans" i torna la contracció, encara més forta, llarga i potent, i quan acaba, sento la Luci que diu: “quin superpujo!!!” Una contracció llarguíssima i potentíssima més i em diuen que en Feliu ja és aquí. Jo sento que s'ha encaixat, però que ja és aquí? No m'ho crec!!! Em toco només els llavis i em sembla q falta una vida!!! Només noto una separació de 2 cm, entre els llavis. La Luci m'adverteix que no l'estimuli massa.

De seguida arriba la següent contracció, “pujo” salvatge, estirada de costat, cames quasi tancades! Les llevadores, amb molta suavitat i respecte em donen contacte per tal que obri les cames. La meva bèstia interna va ressorgeix i surt tot el cap!!! Quina sensació tan brutal la sortida del cap! Havia passat de grunyir com una fera a xisclar pel dolor. Les frases “cagar un meló” o “aro de foc” passaven pel meu cap però per mi no descriuen el que vaig sentir, si que vaig sentir com si m’hagués de partir. Llavors sento que diuen: “bossa intacta!!!” (devia ser una petita fissura), guauuuuu, el q sempre havia somniat!!! XD

Mentre espero la següent contracció sento el cap girant a la vagina. No fa mal però és flipant i moooolt estraaaaany!!! Com si no ho fes en Feliu ni jo, com si ho fes alguna mena de força superior, per la velocitat tremendament regular i la força amb q ho fa no sembla un moviment humà.

La Luci em diu q en la següent contracció el podré agafar i jo segueixo sense creure-m'ho del tot... Però hi confio i em disposo a fer-ho possible obrint les cames amb el seu ajut. La contracció arriba quan en Feliu s’ha col·locat, tot està llest, una contracció curta, un “pujo” més, una mica més de bèstia i ja el tenia als braços!!!!

I de sobte ja no recordava el dolor! "No ha estat res!!!" vaig dir, “Ara mateix hi tornaria!!!!” deia uns minuts més tard...

Ma mare truca el iaio i pregunten a en Bernat si vol venir, però no vol venir encara, acabava d'arribar a casa els iaios i està jugant amb la cadellada que hi ha... <3

Poc després de sortir de la piscina el cordó ja havia deixat de bategar. La Luci va dir: “ara tallarem el cordó” i l'Oriol va saltar, “el cordó el tallo jo!!!”

Quina gràcia la sensibilitat a les paraules i els gests en aquests moments! I la Luci, és clar, li va deixar tallar el cordó. :P

El deslliurament de la placenta va trigar força. Em feia mandra molta mandra empènyer, no tenia esma ni per vocalitzar amb les contraccions. Asseguda a la cadira de parts no aguantava, no em venien ganes de fer pipí, cosa que hauria ajudat. Em feien mal els ronyons i vaig tornar al sofà. Al final, empenyent i amb ajuda de la Maria i massatges d'ella i la Luci va acabar sortint!

Era enorme i preciosa! Fascinant! La Maria ens la va ensenyar amb la bossa oberta a la perfecció. La Luci i ella van estampar-la en una cartolina i la Maria va estirar la bossa tb en una altra cartolina.

Al cap d'una estona vaig ficar-me a la dutxa mentre en Feliu es quedava pell amb pell amb l'Oriol i

just quan jo sortia el pesaven. 3750g!!! Llamp de bebè, llamp de placenta!!!

Llavors va arribar en Bernat i s’apropà a en Feliu i l'Oriol. No li va quadrar molt: "Per què no està amb la mama?" i “El puc tocar?” Quina mirada quan li vam dir que sí! No havia vist mai somriure així els seus ulls!

De seguida el va voler tocar i, fet això, el va fer tocar a la iaia, el iaio i el tato (mon germà). Llavors no va parar de tocar-lo i fer-li mil petons.

Gràcies, Oriol, vas ser un pilar per a mi. Et necessitava a prop tot el temps, acompanyant-me, tocant-me amb la suavitat que només les teves mans saben donar-me. Sento que una nova màgia ha entrat en la nostra relació, un nou re-enamorament, diferent del que ens va regalar en Bernat, diferent del que ja sentia cada cop que vivia una escena tendra entre en Bernat i tu, sento una unió amb tu que no puc descriure amb paraules, ara anomenar-te company té una major dimensió, absoluta, diria. T’estimo, més que mai, amor meu.

Bernat, el meu petit mestre, sense tu no hagués estat possible. Tu vas fer néixer aquesta família, aquesta mare. Tu ens has guiat en el camí de la maternitat i paternitat instintivament. Gràcies fill per obrir-nos la mirada, per obrir els nostres cors i per obrir i obrir i obrir. Tu, Bernat, vida meva, que des que vas entrar al meu ventre vas començar a revolucionar-me i mostrar-me nous camins. Gràcies per fer-me conèixer la veritable Judit, la mare, la lleona, la lloba, la dona que ho dona i donarà tot pels seus fills. Tu has obert les portes perquè l’arribada de’n Feliu fos més màgica i respectada. Tot el que tu ens has ensenyat ho hauríem volgut saber abans no arribessis, però no estàvem preparats, no confiàvem com tu ens has ensenyat a fer-ho.

Mama, gràcies per la teva presència i acompanyament acurats i respectuosos. Vas ser-hi donant-me suport a molts nivells, emocional, logístic, físic, ancestral... i tot plegat sense treure-li ni un xic de presència a l'Oriol. Gràcies, mama, per haver-me guiat amb respecte i confiança cap al meu cos de dona, la meva força de dona. Gràcies per comprendre'm escoltar-me i tenir cura de mi, gràcies per ajudar-me veure-hi més enllà quan em manca la perspectiv

Gràcies, Luci i Maria, per un acompanyament perfecte, subtil, amorós i reforçant el meu enpoderament i donant-me confiança en tot moment. Gràcies, Luci, per la teva presència amorosa i maternal, serena, segura i propera. Gràcies, Maria, per haver mostrat el teu cor, fent obrir el meu i haver aterrat en el nostre viatge com si hi haguessis estat des del començament, gràcies per la teva presència ara delicada, ara clara i forta quan necessitava una empenta o un fre, però sempre dolça i amorosa. Ara entenc les altres mares quan deien que qui ens acompanya en un naixement així, passa a tenir un espai en la família! Gràcies, també, Laia , per la teva sempre immediata atenció, amorosa i tranquil·litzadora, sobretot en les darreres setmanes de l'embaràs i també el postpart.

Gràcies al meu cos que va guiar-me i fascinar-me en tot moment, manifestant-se amb tota la seva força i poder. Gràcies a la meva ment, que va permetre’m i donar-me espai sense jutjar-me ni un segon. Gràcies a la meva ànima entregant-me tota a les sàvies forces de la natura i de les dones que han parit i pariran.

Gràcies, Feliu, bocinet de cel, per haver arribat per omplir de joia, pau i equilibri a la família, per haver-me ajudat a sanar com a dona i com a mare, per caminar amb mi cap a la transformació que va culminar amb el teu naixement. Gràcies per mostrar-nos que tot és possible amb l’amor, que tot està bé, que podem amb tot.

Jo he arribat fins aquí per mi mateixa però molts encontres i l'acompanyament rebut des d'abans de la concepció de'n Feliu han estat clau pel meu creixement i preparació per l'esdeveniment més transformador de la meva vida. Així que vull donar les gràcies també:

A vosaltres, papa i tato, pel vostre suport i esforços per acompanyar-nos en el camí que hem emprès com a família.

A la Tere Puig i l’equip de “Yoga para mamás y bebés” així com les companyes dels seminaris de Ioga en l'embaràs i la criança.

Als companys, companyes i professors de la Formació de Professors de Ioga de Mandiram, especialment a la Gordana i la Glòria També a les companyes i professors de la Formació de Yoga Prenatal de Mandiram.

A la Mama Lloca i O!Yoga per la seva confiança en mi i a cadascuna de les alumnes (mares i nadons) que han passat per les meves classes perquè totes i cadascuna d'elles m'han ensenyat alguna cosa.

A les llevadores de Néixer a Casa: Roser, Inma, Raquel, Luci, Laia, Maria, totes i cadascuna han estat clau en algun moment de la gestació i naixement de'n Feliu i postpart, informant-me amb veracitat per tal que pogués decidir per mi mateixa com volia viure tot el procés.

A l'Àgata Subirats i l'Imma Campos per acompanyar-me i donar espai per deixar anar, deixar-me fer, a les seves classes de Ioga per embarassades, perquè m'han donat eines, poder i confiança entre moltes d'altres coses q les paraules no poden explicar. Gràcies també a la Gemma per donar continuïtat a a la feina de l'Imma i a l’Agus per les darreres classes.

Gràcies a les companyes de preparació al part i moooooolt especialment a les companyesamiguesgermanes de LA TRIBU, perquè heu estat amb mi, "presents" en tot moment donant-me força i amor, empenyent amb mi, perquè juntes hem invocat la força de totes les dones que pareixen i han parit. Moon, Marina, Laieta, sabeu que vosaltres també hi éreu!

Gràcies, Raquel Banchio, que vas arribar a última hora, quan jo ja estava en un altre planeta! Les teves fotografies són un record PRECIÓS i un testimoni que m'ajudarà a reviure i enriquir els meus records ennuvolats. Encara ploro quan les miro. La teva feina m'ha permès veure amb perspectiva alguns detalls valuosíssims de l'acompanyament que vaig viure, especialment el de la meva mare. Gràcies també pel "cielo" de'n Feliu. Quins regals, Raquel!

Gràcies a totes les persones, familiars i amistats, a les que creieu en la nostra decisió de parir a casa i ens heu donat suport, a les que no les teníeu totes però us heu guardat les vostres pors per vosaltres per respectar-nos. Gràcies, que segur que em deixo un munt de gent, sabreu perdonar una mama encara hormonada fins les celles!

NOTA: Algunes persones m'han dit que si havia estat tan valenta, campiona... Per nosaltres el part a casa era la opció més segura, bastant-nos en l'evidència científica que els parts normals i sense risc són més segurs quan no s'intervé innecessàriament. Les presses i els protocols hospitalaris van ser una barrera perquè el naixement de'n Bernat es desenvolupés al seu ritme i les pressions van fer que cedís a intervencions innecessàries. Ara volíem una altra cosa.

D'altra banda sento que tot va fluir quan em vaig rendir del tot. Sí, aquí vaig ser valenta per deixar-me dur pel desconegut, però també sabia que tot acabaria en la felicitat més gran que hi pot haver. Llavors va ser màgic, brutal, el meu cos i jo només érem un canal i la força la feien totes les dones del món que, com deia abans, pareixen i han parit durant milions d'anys. Per mi aquesta era la feina més difícil, era el meu repte personal, no jutjar-me, confiar en el meu cos, deixar-me portar i estic satisfeta d'haver-ho aconseguit. Per mi té més valor que no pas aguantar el dolor o treure una força física que totes les dones tenim.